Dia 1
He dormit incomprensiblement bé al refugi de Sant Nicolau deth Pontelhs, l'antic Espitau de Vielha on ja al s. XII els cavallers de Sant Joan de Jerusalem oferien hostalatge.
La meva verdor, la netedat de les meves robes, em feien sentir fora de lloc ahir al vespre entre viatgers que sí que tenien motius per a refer els seus equipatges, per estirar les articulacions, examinar-se les plantes dels peus...
Quatre paraules amb el meu francès elemental amb un matrimoni de mitjana edat que fa una vintena de jornades que salten del GR a l'HRP (1). Aquest és l'aspecte que tindré si arribo al Cap de Creus, penso.
A les 7:00 comença el fru-fru dels sacs de dormir. Em llevo, em rento la cara i les dents; amb inexpertes mans i dubtes pràctics col·loco tots els elements a la motxilla. La trec a fora. Miro el cel: bon dia. Al meu voltant s'enfilen, arreu, muntanyes; i el brunzit dels extractors de la boca sud del túnel de Vielha arriba a fer-se molest.
Torno a l'interior del dormitori i realitzo, per primera vegada, un ritual que repetiré diverses vegades cada dia en abandonar qualsevol indret: la «Mirada de Salvador». Consisteix en obligar-me a repassar, d'una llambregada ràpida però exhaustiva, que no he oblidat cap objecte.
Enfilant Conangles, una rara sensació m'envaeix. Papallones a l'estómac —buit— i més dubtes. Trobo, poc després, un gran ramat d'ovelles i el record del joc de paraules d'en Guillem em fa somriure. Justament el primer dia, a primera hora!
—Compte amb els anyells.
Primers esbufecs, primers estanys, primers bondies creuats, la primera llarga vall: la de la Serra de Rius. Un mos a la Restanca per a retrobar espais coneguts. Decideixo no prendre la variant 11.18 que em duria per Pòrt de Caldes i faig 6km. més de pista a canvi d'evitar les fortes pendents del Montardo. Camino, això sí, totes les hores de sol, en una llarga etapa d'unes nou hores per a vint-i-un quilòmetres.
Sopo a Colomers compartint taula amb tres grups que fan els Carros de Foc i, com que a hores d'ara desconec la llegenda negra de les truites de Colomers, menjo abundantment i molt de gust: sopa, llenties i truita de riu.
Durant el dia no m'he atabalat gens. Em venien repetidament a la ment paraules, noms propis, conceptes... però poques idees i menys pensaments complexos. Així doncs, ara agraeixo les estones de conversa amb els companys de taula. Em trobo cansat, mort de son i amb les espatlles adolorides pel pes de la motxilla. Al refugi no queden lliteres lliures i dormo —sol i sense roncs— al menjador.