Dia 3
Uf! Déu n'hi do avui! El perfil de l'etapa prometia: pujar i baixar, res més, sense mitges tintes. El coll a superar: el de Montcaubo.
Després de creuar la Noguera Pallaresa, la jornada ha començat per una pista de terra que, volta que volta, voreja el Dorve (1493m.) i duu al poble homònim. Confesso que el campanar i els casalots m'han sorprès, abans del que esperava, en tombar un revolt. Encara no havia esmorzat! Vist, m'he assegut a la plaça de la font i allí, després de fer unes fotos d'alguns detalls del poble que m'han cridat l'atenció, he fet el desdejuni.
Dorve té, efectivament, la bellesa d'un abandó gens deliberat. Als balcons d'alguna casa encara hi ha testos on, antull de la natura, hi floreix alguna planta. Sembla com si, d'un moment a l'altre, hagi de sortir algú a donar-te la benvinguda.
Absort en les meves cabòries m'ha sorprès l'arribada de l'Òscar, un xicot de Sabadell que també fa el GR en solitari. Hem xerrat una estona i finalment ha seguit endavant i jo m'he quedat uns minuts més gaudint del silenci del poble fantasma.
La segona part del camí m'ha dut de Dorve a la Collada de la Serra. Si fins avui podia dir que el camí està molt ben senyalitzat, aquesta part n'és l'excepció; ja ho advertia la guia. Senzillament no hi ha camí. O ha desaparegut o no hi ha sigut mai, no ho sé, però no n'hi ha. He deambulat a dreta i esquerra, grimpant, saltant marges avall, esquivant bardisses. Trobava una marca ací, mirava a un cantó i a l'altre... i res! Mirava el mapa, mirava la brúixola, llegia i rellegia la guia...
M'he animat en veure dos caminants i els he anat a trobar: l'Helen i en Kim, danesos i tan perduts com jo. Els he seguit una estona, després m'han seguit ells a mi, hem descobert algunes marques, sempre aïllades, insuficients per traçar una ruta. L'Helen i en Kim anaven massa carregats de pes i s'aturaven molt sovint a descansar així que m'he acomiadat i he continuat vagarejant, avançant i retrocedint, fent —de tant en tant— algun progrés fins que he tingut la sort de veure una persona (Òscar?) que assolia el coll. Aleshores he pogut identificar la traçada i m'han retornat totes les forces. Com més pujava, més s'estrenyia el pas i més sovintejaven les marques. Quina alegria! Finalment, a dalt de tot del coll em posava a cobert d'un sol que, tot i que no devien ser ni les 11:00, ja picava fort en aquesta solana.
La carena s'enfila sense clemència fins al Coll de Montcaubo i des d'allí el sender cau, més que davalla, uns mil metres en només tres quilòmetres. Quina tortura pels genolls! Això sí, vistes les cares d'uns caminants que m'he trobat, no hauria pas volgut fer l'etapa en sentit contrari...
Un cop a Estaon (final d'etapa) he voltat per tot el poble —molt bonic i visiblement habitat— sense veure ni una ànima fins que m'he topat un brivall francès amb qui he intercanviat uns mots i, quan semblava que m'havia entès, ha desaparegut... Sort d'una dona (aquest cop catalana) que m'ha indicat el camí de l'hostal-refugi. M'hi he instal·lat, m'he dutxat i ara escric i reposo les cames tot esperant la vesprada.