Dia 5
Diuen que els paratges andorrans pels que transcorre el GR-11 són d'allò més bells. Estic ben segur que deu ser així; però avui, Catalunya, s'ha posats els seus millors abillaments per a acomiadar-me. L'etapa m'ha dut des del Càmping Pica d'Estats (Àreu) fins al refugi J.M. Montfort, al circ de Baiau. Havia vist al mapa que el dia començava per pista i n'esperava ben poca cosa... errat que anava!
De cop i volta, un sender abandonava la pista i s'endinsava en un bosc de faigs i avets, falgueres, molsa, terra ferrosa i qui sap si alguna fada! El contrast del verd intens i humit de l'abundant vegetació amb la vermellor de la terra era màgic...
(Faig un incís, ara que parlo d'arbres, per indicar que la diminuta guia Arbres de Catalunya que tragino m'està resultat molt educativa. Pel camí, durant el dia, prenc branquillons amb fulles dels arbres que desconec i, quan arribo al final de l'etapa o faig algun descans, miro d'identificar-los.)
Un cop superat l'aparcament on deixen el cotxe els qui ascendeixen la Pica d'Estats, el terreny es torna més alpí (res d'igual des d'Aigüestortes) i, sense deixar mai de guanyar alçada, es va resseguint la Vall Ferrera i arribant, successivament, al Pla de Boet, Pla d'Arcalís i Pla de Baiau; indrets realment idíl·lics per on transcorre la Noguera de Vallferrera. Finalment s'arriba al Circ de Baiau que fa de frontera amb Andorra. Aquest circ recull les aigües del desglaç del Medacorba, la Roca Entavessada, el Pic de Baiau, el Pic de Sanfonts... en dos estanys de dimensions considerables. A les glaçades aigües del més xic dels dos he nedat aquest migdia, bo i conill, i ha resultat gratament revitalitzant.
Tot i que he trobat tres xicots que continuaven fins a Coma Pedrosa (refugi guardat andorrà) jo he decidit, avui, no allargar l'etapa. M'estic tot sol...
—Bon jour!
Bé, m'estic amb una parella de francesos...
—Guten Tag!
...amb una parella de francesos i una altra d'alemanys a la llauna de Baiau.
Cau el vespre, fem coneixences a la llum de les espelmes. Els francesos es veuen inexperts. Vestits gairebé a conjunt i amb una revista com a guia de sortida, diuen que és la primera vegada que fan nit en un refugi. Venen d'Andorra, són poc parladors i menys interessants. Sens dubte, em quedo amb els alemanys. Ell és molt trempat, fa cara de punk boig. Porta el cap rapat i cresta, roba i botes d'aparença militar, motxilla de la II Guerra Mundial... M'explica tot el que coneix de Catalunya (diu que té un col·lega a Esparreguera) i compartim un bon grapat de rialles fruit dels problemes de comunicació.
Ella... bé, si Déu hagués de baixar a la Vall Ferrera per alegrar la vida d'un caminaire solitari, molt probablement hagués pres la seva forma. Rossa de melena llisa i embullada, amb els ulls blaus, germànica, de faccions dolces, mirada misteriosa i somriure encisador. Duu uns texans bruts, una samarreta vella i un tatuatge suau i encertat que partint del dors de la mà esquerra, com els meus pensaments, s'enfila i giragonsa pel braç, es ramifica i floreix i arriba fins al coll.
Amb peces improvisades els ensenyo a jugar a l'Oca i fem una partida de cinc amb el taulell que hi ha al refu.
—From duck to duck...
Sopo i m'estiro al llit; La noia alemanya (no anoto el seu nom perquè no l'entenc quan me'l pronuncia) s'estira al seu, treu un bloc de dibuix i un llapis de carbó i reprèn un dibuix de les muntanyes.
Definitivament, a la Vall Ferrera hi ha fades i l'amor pot durar només un dia.